L'amor dels palestins i la seva lluita per una vida digna.

-
No sé què sent un palestí que viu en aquesta terra ocupada i expoliada des de fa 60 anys.

No sé què sent una mare palestina que ha tingut 11 fills sota ocupació.

No sé què sent un nen palestí quan veu que el seu pare s'ha d'humiliar cada dia en una chekpoint davant d'una soldat israelià que podria ser el seu fill.

No se què sent una noia palestina que va cap a la universitat i la violenten quan aturen el seu autobús i un soldat la mira mentre li escorcolla les bosses i el moneder.

No sé què sent aquella àvia que va conèixer Palestina abans de l'ocupació, que recorda com anava a l'escola i com es va enamorar per primer cop abans del 1947.

No sé què pensa un jove palestí que veu que per molt que la busqui no troba feina i que no té cap tipus de futur en aquesta terra, que és la seva, i en canvi veu com els joves israelians ho tenen tot, en aquesta terra que no era la seva.

No sé com se sent la dona a qui els soldats israelians li han assassinat al marit convertint-lo en un màrtir més per Palestina, com se sent una família a qui li han enderrocat casa seva per contruïr-hi el mur, un avi que viu en un camp de refugiats des que el 48 fa fugir de Haifa, i que no ha pogut tornar a casa seva...

No sé com em sentiria jo havent nascut sota ocupació, vivint sota ocupació, estudiant sota ocupació, respirant sota ocupació, intentant tirar endavant la meva família sota ocupació, no trobant feina per culpa de l'ocupació, sense esperança en cap tipus de futur per culpa de l'ocupació... Però segurament estaria desesperada.

Ahi vaig passar tot el dia amb una família palestina que m'estimo amb bogeria, amb una família que ja és la meva, i que formarà part de la meva vida per sempre. Em van acollir amb tant d'amor, sense gairebé conèixer-me, que em va impactar. De vegades necessites l'amor dels estranys per recobrar la confiança en l'espècie humana i per no perdre l'esperança.
La Salua va tenir 11 fills amb el seu marit, que va morir fa 16 anys. 7 dels seus fills s'han casat i molts d'ells han tingut fills. La casa de la família és a la ciutat antiga de Jerusalem i la segona casa, on viuen els fills homes amb les seves famílies,i que va començar a construir el seu pare abans de morir, és a Al-Ram, més enllà el Mur, a l'altra banda. Aviat, quan els israelians tanquin el mur, les dues parts de la família quedaran separades i no es podran tornar a veure.

Però les famílies palestines, com aquesta, per sobre de tot, s'esforcen a viure amb dignitat i amb la màxima normalitat. I la dignitat és una gran lliuta diària amb les petites coses del dia a dia.
Perquè la dignitat és l'únic que els israelians no els poden prendre, per moltes vexacions a què els sotmetin.